Carta publicada en La Vanguardia Digital: http://www.lavanguardia.es/lv24h2007/20071121/53413020632.html
Tuve la oportunidad, hace unos meses, de conocer la historia y suerte de otra de las maravillas de Gaudí de las que nos enorgullecemos los catalanes. Se trata de la Cripta de la Iglesia de la Colonia Güell que fue una pequeña colonia obrera que se estableció junto a la fábrica textil del señor Güell en el año 1882 en la población de Santa Coloma de Cervelló, en la comarca del Baix Llobregat.
A finales de 2003, una treintena de profesores de arquitectura, ingeniería y arte de universidades de Austria, Alemania, Rusia, Holanda e Inglaterra, encabezaron la lista en la que manifestaron su total disconformidad ante el proyecto de rehabilitación, concluyendo: "Apelamos a los expertos y al público en general para impedir la desfiguración y destrucción de una obra maestra de la arquitectura catalana". Un año antes se creó la Plataforma Disbarat a la Colònia Güell, a raíz de la visita de trentaiún expertos de la UNESCO. Su objetivo era el de advertir de que esta intervención podría afectar negativamente a la declaración de patrimonio mundial de la obra global de Gaudí, en contra del proyecto diseñado para su rehabilitación. Fue Joan Rossell, el párroco de la iglesia, con quien mantuvimos largas conversaciones y que ha sido injustamente criticado, quien se opuso al inicio de las obras. Sin embargo, a pesar de todo ello, no se pudo impedir un desastre anunciado.
Finalmente SOS Monuments, Asociación de Defensa Cívica del Patrimonio Cultural, solicitó restituir la cripta al estadio anterior a la restauración y con la recomendación de que, en previsión de futuras intervenciones en su interior, "se tomen medidas para evitar que se continúen repitiendo errores como los antes mencionados".
Ante este panorama, y a la vista de la "tozudería" de nuestros políticos ante el polémico trazado del AVE, sólo cabe preguntarse ¿vamos a protagonizar otro desastre en un edificio de Gaudí como la Sagrada Familia si no se replantean las obras de tunelización tan peligrosamente cercanas a un monumento protegido cuando existen otras alternativas mucho más sensatas? Mi confianza, como se puede suponer, es nula. No quisiera correr ese riesgo.
dilluns, 26 de novembre del 2007
dimecres, 21 de novembre del 2007
Una reflexió per començar
Hola a tothom.
Fa molts anys que m’agrada llegir biografies, conèixer las histories personals que donen sentit, que conformen el que som i configuren la mirada dels aconteixements. El lloc, el moment, el context, la impremta del gens, les relacions personals, afectives i un ventall de factors donen forma i determinen enormement com un es i com un pensa.
En el meu cas, no podia imaginar que estaria escrivint en aquest Blog ni que formaria part d’una comunitat de ciutadans que compartim unes idees i una imatge del que, com a mínim, no desitgem per la nostre societat. Fa un any no podia canalitzar les meves reflexions i, en canvi, ara podem construir i donar nom a unes vivències i anhels compartits amb el mitjà mes social que tenim, es a dir, en grup. Aquest conjunt de persones, de nous amics i coneguts, de veïns i veïnes, de joves fins a gent gran, de malats i discapacitats, etc no podríem anomenar-nos d’una altre forma: Ciutadans. Es el que som, aquí i ara, en aquest moment i en aquest mon.
I, de la mateixa manera que cadascú es producte de la seva historia, també penso que algunes persones gaudeixen d’una sensibilitat especial per entendre al altre, per establir ponts de comunicació i de respecte cap al que no pensa com un mateix. Son, precisament d’aquests, del que jo vui nodrir-me i créixer com a persona. ¿Esta malalta la nostra democràcia? ¿Per que visquem temorosos de les nostres idees, de no ser respectats com essers humans, de patir la indiferència o rebuig dels altres? ¿No tenim clar que las idees evolucionen, es modifiquen i es respecten si s’expressen i son escoltades? ¿Hem madurat en la nostre llibertat d’opinar però sempre respectant a la persona? La conflictiva introducció de la “Educació per a la Ciutadania” dubto que es pugi adquirir a l’aula; crec que, com d'altres actituds, es transmeten, es comuniquen.
Fa molts anys que m’agrada llegir biografies, conèixer las histories personals que donen sentit, que conformen el que som i configuren la mirada dels aconteixements. El lloc, el moment, el context, la impremta del gens, les relacions personals, afectives i un ventall de factors donen forma i determinen enormement com un es i com un pensa.
En el meu cas, no podia imaginar que estaria escrivint en aquest Blog ni que formaria part d’una comunitat de ciutadans que compartim unes idees i una imatge del que, com a mínim, no desitgem per la nostre societat. Fa un any no podia canalitzar les meves reflexions i, en canvi, ara podem construir i donar nom a unes vivències i anhels compartits amb el mitjà mes social que tenim, es a dir, en grup. Aquest conjunt de persones, de nous amics i coneguts, de veïns i veïnes, de joves fins a gent gran, de malats i discapacitats, etc no podríem anomenar-nos d’una altre forma: Ciutadans. Es el que som, aquí i ara, en aquest moment i en aquest mon.
I, de la mateixa manera que cadascú es producte de la seva historia, també penso que algunes persones gaudeixen d’una sensibilitat especial per entendre al altre, per establir ponts de comunicació i de respecte cap al que no pensa com un mateix. Son, precisament d’aquests, del que jo vui nodrir-me i créixer com a persona. ¿Esta malalta la nostra democràcia? ¿Per que visquem temorosos de les nostres idees, de no ser respectats com essers humans, de patir la indiferència o rebuig dels altres? ¿No tenim clar que las idees evolucionen, es modifiquen i es respecten si s’expressen i son escoltades? ¿Hem madurat en la nostre llibertat d’opinar però sempre respectant a la persona? La conflictiva introducció de la “Educació per a la Ciutadania” dubto que es pugi adquirir a l’aula; crec que, com d'altres actituds, es transmeten, es comuniquen.
"YO NO SOY NACIONALISTA" Carod-Rovira
Quan vaig sentir aquestes paraules d'en Josep Lluis Carod-Rovira en el programa 'Tengo una pregunta para usted', apart de la sorpresa vaig sentir una profunda admiració per la valentía del lider d'ERC. Per fí, es trencava el mite que el nacionalisme és la mateixa cosa que el independentisme i que no és pot ser Catalanista si no ets a la vegada nacionalista i independentista (Hector López Bofill dixit).
Soc (al menys em considero) catalanista, és a dir, defenso la promoció del us de catalá (però no la seva imposició) i la promoció dels valors i cultura tradicionalment catalans. Entenc els sentiments i les aspiracions dels independentistes, tot i que crec que l'independencia de Catalunya suposaría un problema greu i no pas una solució. En canvi, no puc simpatitzar amb el Nacionalisme, és a dir, amb l'idea de que cal discriminar entre els d'aquí i els que son castellano-parlants.
Al igual que el Sr. Carod-Rovira, em defineixo com no-nacionalista. N'hi ha la tendència d'alguns nacionalistes catalans a acusar als no-nacionalistes de ser d'amagat nacionalistes espanyols i a més a més feixistes. S'equivoquen i no només en el meu cas (soc d'esquerres i d'espanyol no tinc rés). Som molts que creiem que el Nacionalisme és una ideologia política caduc i excloent; que es basa en la premisa de que es pot dividir les persones que viuen en una societat entre els bons i els dolents i que és legítima la discriminació en funció de la procedencia, llengua, cultura, religió i/o color del pell.
Sr. Carod-Rovira, espero que la seva declaració de no-nacionalisme es el fruit de una reflexió profunda de la naturalesa històrica del Nacionalisme i l'animo a convèncer els afiliats del seu partit que el Nacionalisme no és el camí.
Soc (al menys em considero) catalanista, és a dir, defenso la promoció del us de catalá (però no la seva imposició) i la promoció dels valors i cultura tradicionalment catalans. Entenc els sentiments i les aspiracions dels independentistes, tot i que crec que l'independencia de Catalunya suposaría un problema greu i no pas una solució. En canvi, no puc simpatitzar amb el Nacionalisme, és a dir, amb l'idea de que cal discriminar entre els d'aquí i els que son castellano-parlants.
Al igual que el Sr. Carod-Rovira, em defineixo com no-nacionalista. N'hi ha la tendència d'alguns nacionalistes catalans a acusar als no-nacionalistes de ser d'amagat nacionalistes espanyols i a més a més feixistes. S'equivoquen i no només en el meu cas (soc d'esquerres i d'espanyol no tinc rés). Som molts que creiem que el Nacionalisme és una ideologia política caduc i excloent; que es basa en la premisa de que es pot dividir les persones que viuen en una societat entre els bons i els dolents i que és legítima la discriminació en funció de la procedencia, llengua, cultura, religió i/o color del pell.
Sr. Carod-Rovira, espero que la seva declaració de no-nacionalisme es el fruit de una reflexió profunda de la naturalesa històrica del Nacionalisme i l'animo a convèncer els afiliats del seu partit que el Nacionalisme no és el camí.
dijous, 15 de novembre del 2007
Benvinguts al Blog de Ciutadans de Sant Just Desvern
Em dic Charles Ablett i Rocamora i us dono la benvinguda al nostre blog. Feia temps que volia començar un blog dels activitats que els militants i simpatitzants de Ciutadans - Partido de la Ciudadanía estem portant a terme aquí en el municipi de Sant Just Desvern. Dic nostre blog, perqué la meva intenció és que qualsevol dels nostres afiliats pugui contribuïr a ell.
Vaig neixer a Londres en 1.962 de pare anglès i mare catalana i vaig descobrir el catalá al estiu del 1.975 de vacances a Barcelona. De nou a Londres vaig estudiar catalá a base de cançons de Lluis Llach i un llibre en catalá i l'ajut de la meva mare. Uns quinze anys després, en 1.989, vaig trobar l'oportunitat que havia buscat durant anys i vaig emigrar cap a Catalunya, amb una feina d'informatic en la Caixa de Catalunya. El meu domini del catalá en aquest temps encara era minsa, però suficient per entendre a tothom.
En 1.991 vaig canviar de feina, amb el repte de fer les entrevistes en catalá, i estic ben segur que això em va ajudar a assolir un lloc de treball amb el Deutsche Bank en el Passeig de Gracia. En aquella temporada el catalá també va ser d'importancia cabdal en la meva vida sentimental. Gracies als meus primers intents de conversar en catalá vaig atreure l'interés i després l'amor de la dona que ara es la meva esposa i mare del meus fills.
Vaig neixer a Londres en 1.962 de pare anglès i mare catalana i vaig descobrir el catalá al estiu del 1.975 de vacances a Barcelona. De nou a Londres vaig estudiar catalá a base de cançons de Lluis Llach i un llibre en catalá i l'ajut de la meva mare. Uns quinze anys després, en 1.989, vaig trobar l'oportunitat que havia buscat durant anys i vaig emigrar cap a Catalunya, amb una feina d'informatic en la Caixa de Catalunya. El meu domini del catalá en aquest temps encara era minsa, però suficient per entendre a tothom.
En 1.991 vaig canviar de feina, amb el repte de fer les entrevistes en catalá, i estic ben segur que això em va ajudar a assolir un lloc de treball amb el Deutsche Bank en el Passeig de Gracia. En aquella temporada el catalá també va ser d'importancia cabdal en la meva vida sentimental. Gracies als meus primers intents de conversar en catalá vaig atreure l'interés i després l'amor de la dona que ara es la meva esposa i mare del meus fills.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
